Enric Granados per Alicia de Larrocha

Escrit cap als anys 70

Encara que no vaig arribar a conèixer personalment Enric Granados, crec sentir-me molt a prop d'ell i tinc la sensació que ell i jo hem estat, durant tota la meva vida, grans amics. Per la seva expressió en la música, per la seva manera espontània i impulsiva d'escriure, per tot el que he sentit dir de la seva personalitat humana a la meva mare, la meva tia, sobretot al meu mestre i la seva pròpia filla Natàlia, amiga entranyable, tinc la convicció que ens haguéssim entès molt bé, especialment per tenir tots dos una gran afinitat de temperaments. Dic això perquè sempre vaig sentir una gran atracció cap a l'expansió fogosa de la seva música, l’arrabassat lirisme, la vena interna i interminable de la seva inspiració, la gràcia i el picaresc sentit del seu ritme, fruit d'un humor ple d'esperit, l'íntima i immensa poesia, l’esmorteït perfum de la seva malenconia ... i l'absència absoluta de decadent sentimentalisme, tan de moda en aquella època. Per tot això i perquè el meu mestre em va inculcar la música de Granados i la devoció a la seva personalitat amb gran entusiasme, perquè aquesta font pura i autèntica no només no desvalora el seu origen en córrer el temps, sinó que va realitzar i va donar vida a moltes de les idees esbossades només pel mestre del meu mestre; per "alguna cosa" impossible de traduir, jo m'he sentit sempre com encisada quan interpreto Granados.

Granados era ... barreja de nen i home: prest a riure com a sentir-se humitejat de llàgrimes dels ulls. Ple de "rampells". Enormement sensitiu i disposat a deixar-se utilitzar, sobretot quan es tractava d'uns bells ulls femenins ... Somiador fins a l'extrem d'oblidar les realitats de la seva vida. Infantil, ple de llum i penombra. Bondadós i misericordiós amb el proïsme. Tenia dues personalitats molt acusades i en perpètua lluita i contradicció: una, la d'un ésser fatigat per la feina, amb mirada llunyana, ment somiadora, esperit de gran poeta. L'altra, la d'un home que desborda i malbarata passió, capaç de fer vibrar, fins al fons, l’ésser més indiferent. No en va havia heretat la sang antillana del seu pare cubà.

 

ANÈCDOTES

  • Expliquen que, en un dels seus concerts, el públic es va mostrar fred i parc en aplaudiments. En acabar el recital, Granados estava tan indignat davant la indiferència del públic que amb veritable fúria va dir a qui era amb ell: "Ara veuràs com faré canviar aquests cretins". Com impulsat per una força sobrenatural, va sortir ràpidament a escena i es va posar a improvisar una cosa que va arrabassar l'auditori. Mentre saludava corresponent l'ovació, se li va sentir murmurar: "Malaurada i infeliç humanitat ..."
  • Bona mostra de la seva facilitat d'improvisació la dóna l’anècdota següent. El dia que Granados va voler posar en programa El pelele (recentment acabat), va encarregar al seu alumne i col•laborador F. Marshall que, durant el concert, li passés les pàgines del manuscrit ja que no havia tingut prou temps per aprendre-se’l de memòria. Al cap de poc de començar, Marshall va veure amb gran sorpresa que, res del que Granados estava tocant, constava en el manuscrit així que va optar per estar quiet i delectar escoltant un "nou" i fulgurant Pelele.
  • La meva mare i la meva tia explicaven que a Granados no li agradava que els seus alumnes toquessin les seves obres (els mediocres, és clar) i quan els amics estranyats li preguntaven per què, ell responia: "Prefereixo que toquin Bach, Mozart, Beethoven o Chopin. A ells ja no els poden fer cap mal... A mi, sí ... encara sóc aquí i ho sento!”.
  • La seva honradesa pedagògica era tal que, una vegada que algú li va demanar que el sentís perquè volia que l’admetés com a alumne, Granados va preguntar al presumpte pianista si tocava alguna sonata de Beethoven i li va respondre que les tocava totes. Granados va obrir la porta i el va acomiadar molt cordialment i li va dir: "Ho sento molt, no puc fer res per vostè. Vostè toca totes les sonates de Beethoven ... Quan les hagi oblidat i en treballi de veritat només una, torni a veure’m."
  • Com a persona distreta era un cas extraordinari. Una vegada, el senyor Ernest de Quesada (empresari en aquella època) es va interessar a conèixer les seves Tonadillas i Cançons amatòries. Immediatament, Granados va trucar a Conxita Badia (alumna molt estimada i cantant molt dotada a qui Granados va dedicar moltes de les seves cançons) i li va dir: "Vine tu i les meves cançons!" Durant l'audició dedicada a l'empresari Quesada, algú va trucar amb els artells a la porta i va interrompre l‘improvisat recital per anunciar que a fora hi havia un senyor esperant el senyor Quesada. A Granados, el va molestar tant l’inoportú avís i estava tan abstret amb la seva música que va exclamar enfurismat: "Que el matin, aquest senyor Quesada !"...
  • La seva bondat era extremada. Quan un dels seus mecenes, Salvador Andreu, va decidir acomiadar un infortunat professor de piano perquè Granados el reemplacés en l'educació musical de les seves filles, van coincidir en la mateixa casa l’acomiadat i el nouvingut. En veure el seu vell col•lega desemparat, Granados el va forçar a quedar-se, el va convidar a tocar, el va escoltar amb gran consideració i fins i tot va arribar a tocar a quatre mans amb ell.