Anècdotes

You are here

RESPOSTA A TRAVÉS D’UN “BIS”

Al seu marit, Joan Torra, li va costar molt decidir-se a demanar-li que es casés amb ell. Quan es va armar de valor i ho va fer, Alícia, que feia temps que esperava i desitjava que li fes aquesta pregunta, li va dir, per fer-lo patir una mica, que li contestaria tocant en el pròxim recital. Si tocava una peça de Mendelssohn com a bis, era una resposta afirmativa, en cas contrari, era que no. Efectivament, un dels bisos que va tocar va ser una obra de Mendelssohn.

ELS 2 COLOMS QUE VAN DESAPAREIXER

De petita va fer unes quantes actuacions en públic. Els organitzadors solien regalar-li alguna cosa: una nina, una capsa de bombons, algun llibre... En una ocasió, li van regalar dos coloms blancs i els va batejar amb el nom de "Titín" i "Titina". Els va agafar molt d'afecte, i sempre eren amb ella. Va arribar la Guerra Civil Espanyola i, un dia, els seus pares li van comunicar que els coloms s'havien escapat. Va tenir un disgust enorme!
Quan va ser més gran, li van explicar que com que durant la guerra no hi havia res per menjar, havien hagut de prendre la decisió de matar els coloms per poder donar menjar a ella i els seus germans. Els van barrejar amb arròs, com si fos pollastre.

PRIMERA TROBADA AMB ARTHUR RUBINSTEIN

Alícia va conèixer el pianista Arthur Rubinstein quan només tenia 6 anys. Havia estat convidat a l'Acadèmia Marshall pel seu professor, Frank Marshall, que coneixia Rubinstein i altres grans músics de l'època, per la seva vinculació amb l'Associació de Cultura Musical de Barcelona ("La Cultural") de la qual va ser president durant anys.
Rubinstein va quedar fascinat pel talent d'aquella petita nena i li va regalar una polsera amb un porquet que penjava perquè li donés sort i també li va entregar dues fotos seves: una, amb cara seriosa, l'altra, amb un somriure, i li va dir: "Aquesta és la cara que poso quan jo estic tocant ", referint-se a la primera, -"i, aquesta altra és la cara que poso quan et sento a tu, petita Alícia ". Malauradament, Alícia va perdre la polsera... No se la posava mai, precisament per no perdre-la, però en un concert que va fer Rubinstein al Palau de la Música de Barcelona, se la va posar, perquè, després del recital, quan l’anés a saludar, veiés que la portava posada. Va ser tan i tan fort el que Alícia va aplaudir que la tanca de la polsera es va obrir. Quan ella se’n va adonar, ja no hi va haver manera de trobar-la. Va tenir un gran disgust. Amb els anys, va sorgir una autèntica amistat entre ells.

 

PROBLEMES AMB L’IDIOMA EN EL SEU PRIMER VIATGE ALS EUA

El 1954 va ser per primera vegada als EUA. Parlava només una mica d'anglès, el just per fer-se entendre, o això és el que ella creia... Durant una recepció va voler dir que tenia set i, en el primer intent, va dir: - "I am thirty" (tinc trenta anys), en el segon intent va dir: - "I am dirty" (estic bruta). Al final, a base de signes, els seus interlocutors la van entendre. Ella volia dir: - "I am thirsty" (tinc set). Cal dir que amb els anys, Alicia va arribar a parlar un anglès-americà amb molta fluïdesa i amb una més que notable pronunciació. També va arribar a parlar molt bé el francès. En tots dos casos, la seva escola va ser la necessitat d'entendre i fer-se entendre.

GRAVACIÓ AMB UNA LLEVADORA AL COSTAT

Al mes de febrer de 1959, Alicia, embarassada de vuit mesos, anava a gravar per a la discogràfica Hispavox una sèrie d'obres d'Albéniz. Davant de l’avançat estat de l'embaràs, es va decidir que hi hagués una llevadora a l'estudi per si de cas es posava de part. Va gravar el disc i no va ser necessària l'actuació de la llevadora. La seva filla no va néixer fins a principis del mes d'abril.

ALGÚ POT VENIR A RESCATAR-ME?

Durant una de les seves gires per Sud-àfrica, estava estudiant en una habitació amb piano d’una sala de concerts o d’un estudi (no se sap el lloc exacte), i no es va adonar de l'hora que era i, de sobte, van apagar la llum general. Estaven tancant i ningú no es va adonar que ella encara era a l'edifici. Ningú no la sentia ... Sort que en aquella habitació hi havia un telèfon. A les fosques i temptejant, el va poder trobar i va aconseguir trucar al promotor del concert i li va demanar: - "Pot venir a rescatar-me?"

ÀFRICA: UNA PETITA AVENTURA...

En una altra de les seves gires pel sud i oest del continent africà, va perdre un avió que l’havia de portar de Johannesburg a Bulawayo (Zimbàbue). Com que l’endemà havia de fer un concert i no arribava a temps si esperava l’avió següent, la solució va ser llogar una avioneta. El pilot va prendre la iniciativa de volar baix perquè Alícia pogués contemplar els animals. L'avioneta va aterrar en una petita pista d'aterratge al mig del no-res. Només hi havia una petita cabina amb un telèfon. Encara que els promotors estaven avisats perquè l’anessin a buscar, el pilot li va indicar que entrés a la cabina i que no sortís d'allà fins que la vinguessin a buscar, ja que era tard i era l'hora en què els animals sortien a caçar. Van trigar uns 20 minuts. Per a ella, una eternitat...

SI US PLAU, TOQUI EL PIANO MÉS FORT!

En un hotel de França, estava allotjada en una suite amb un piano per estudiar. Amb la intenció de no molestar la gent mentre assajava, tocava amb la sordina posada perquè el so fos el més fluix possible. Un dia li va arribar un ram de flors amb una targeta en què posava: "Si us plau, toqui més fort. La vull sentir! "

NO ESTÀ PERMÈS FER SOROLL

Un diumenge, mentre estudiava a Zuric, va venir la policia per advertir-li que, durant els diumenges, estava prohibit "fer soroll" o treballar amb màquines al jardí.

UN CONSELL: ESCRIGUI A MÀQUINA O TOQUI EL PIANO

Durant una gira per Austràlia, va tenir un principi d'artritis i va anar al metge. Li va receptar un calmant i li va recomanar que fes exercici amb els dits. Per exemple: escriure a màquina o tocar el piano. Alícia, veient que el metge no sabia qui era ella i a què es dedicava li va contestar: - "Gràcies, doctor. Provaré de tocar el piano. No és mai tard per començar! "

LA CREMALLERA

El 1979, durant una gira de concerts per Israel, estava tocant el segon temps ("Adagio Asai") del "Concert en Sol mayor de Ravel amb l'Orquestra Filharmònica d'Israel quan, de sobte, va notar que la cremallera del vestit (situada a la part davantera) es comença a trencar i obrir a poc a poc ... Prement els colzes com va poder, va acabar el segon temps i, abans de començar el tercer ("Presto"), va fer un senyal al director i li va dir: - "Problems!, Problems! ". Davant l'atònita mirada i murmuri del públic i la perplexitat dels membres de l'orquestra que desconeixien què estava passant, Alícia es va aixecar i va anar cap al camerino. Per sort, com que en els dies següents havia de fer diversos concerts en aquella mateixa sala, tenia altres vestits. Es va canviar el més ràpid que va poder i va tornar a sortir a l'escenari per continuar el concert. Després, mentre estava firmant programes, van aparèixer dues senyores grans i li van dir que era la primera vegada que veien un artista canviar-se de vestit segons el temps del concert. La idea els va encantar. Es creien que ho havia fet expressament!

PIANO AMB SORPRESA

Els anys 40 (anys de la postguerra civil espanyola), en un municipi espanyol, va anar a la sala on havia de donar un recital, per provar el piano. Quan va arribar a l'escenari es va adonar que allà no hi havia cap piano. L'encarregat li va dir: - - "Ara el pugem. És que encara és al soterrani ". Va esperar una bona estona i finalment va veure com empenyien un piano malmès pels efectes de la guerra. Entre les característiques d'aquell instrument havia la que algunes notes es quedaven enganxades (no tornaven a pujar). En el recital, va tocar com va poder a la vegada de desenganxar les tecles. Va superar aquella experiència amb gràcia, habilitat i bon humor. Sempre que explicava aquesta anècdota, l’escenificava d'una manera molt còmica.

APAREIX I DESAPAREIX; APAREIX I DESAPAREIX

Durant la postguerra, mentre feia un recital en una petita sala d'una ciutat espanyola, sentia com, de sobte, sorgia un murmuri del públic i després tornava el silenci. Així va passar diverses vegades. Ella continuava tocant sense immutar-se. En acabar el recital, va preguntar què és el que havia passat i li van explicar que, durant l'actuació, apareixia i desapareixia una rata a l'escenari. Ella va tenir la sort de no adonar-se’n...

TENIU NATAAA?

El fill de Joaquín Achúcarro, Ramon, recorda un de tants dies en què Alícia es va quedar a dinar a casa dels seus pares: - "Jo recordo a casa, menjant un dia, la seva passió per la sopa de fideus (i la història de com de petita era un premi per quan havia estudiat bé). Però això no va ser res comparat amb el moment de treure els cafès i la meva mare va dir - "Heu tret la nata de la llet?" Alícia va posar els ulls com plats i va preguntar emocionada: - "Teniu NATAAA?"
- "Doncs sí, la llet ens la porta el lleter del poble ..."
Poques vegades he vist a ningú assaborir amb pa amb nata com aquell dia ”la Reina” (així li dèiem a Alícia tota la família Achúcarro). Traiem tota la nata de la llet que vam poder aconseguir i se la va menjar tota. - "Reina, et passarà alguna cosa" (deia el meu pare). "Ui ... nyam ... no saps ... nyam ... això és ... boníssim ... nyam ... " i ens va dir que des de petita no havia tornat a prendre la nata que es formava en bullir la llet. Encara no entenem com va poder tocar Mozart aquella tarda ...
 

ERA MOLT BO...

En una ciutat dels EUA, uns amics seus que tenien piano, li van oferir la casa per poder estudiar. Li van dir que se sentís com a casa i que si tenia gana que agafés el que volgués de la nevera. Estava sola a la casa quan va tenir ganes de menjar alguna cosa. Va obrir la nevera i va veure una llauna de paté començada. Va agafar uns quants biscotes, els va untar amb el paté i se'ls va menjar amb gust. Quan van arribar els seus amics i ella els va comentar que havia tastat el paté que era a la nevera, pàl•lids, li van contestar: - "No ens diguis que has agafat la llauna del menjar del gat!". Efectivament, això és el que havia fet. Ella va respondre: - "Doncs, de tota manera, era molt bo".

MALETA EQUIVOCADA

Se n’anava de Nova York a Londres, després d'una llarga gira pels EUA. Havia comprat coses banals que creia que no trobaria a Espanya com ara bosses d'escombraries amb tanca, cintes adhesives especials, sabó per al rentavaixelles, paelles antiadherents, etc. Com que tots aquests estris ocupaven molt, va decidir posar-los tots en una maleta i facturar-la directament a Barcelona, i va avisar el seu fill que l'anés a recollir a l'aeroport. Quan ella va arribar a l'hotel de Londres i va obrir l'equipatge, es va trobar amb bosses d'escombraries, sabó i paelles. Havia facturat a Barcelona la maleta equivocada amb els vestits de concert, roba i sabates! Va trucar de seguida al seu fill per explicar-li l'error i perquè li enviés a Londres, com més aviat millor, la maleta de la roba. El que ella no sabia és que, a més, tot el que havia comprat a Nova York, ho podia comprar a Barcelona...

UNA NIT PER RECORDAR...

Alícia havia de fer un recital de nit, a l'aire lliure, a la plaça principal d'un poble de la costa de Catalunya. Quan va sortir a l'escenari es va trobar amb la tapa del teclat del piano tancada. La va anar a obrir i es va adonar que estava tancada amb clau. Com que van trigar una mica a trobar la persona que tenia la clau, Alícia es va dirigir al públic i va dir amb un gran sentit de l'humor: - "Si volen, canto".
A la plaça hi havia el campanar del poble i abans de començar el recital li van dir que estigués tranquil•la que, durant l'actuació, no sonarien les campanes. Doncs bé ... Com que el concert va començar amb força retard pel tema de la clau i, a les 12.00 encara no s'havia acabat, van començar a sonar les campanades. La pianista va decidir parar i continuar un cop va haver acabat. Entre la clau del piano i les campanades va ser una nit per recordar.

DIMISSIÓ DEL PRESIDENT NIXON

Una ocasió molt especial va ser el recital que va fer a Nova York el 1974, el mateix dia en què el president Nixon havia dimitir. Al rebedor de la sala, es va instal•lar una gran pantalla perquè el públic assistent al concert pogués seguir, durant el descans, el discurs formal de dimissió del president. La pianista va poder seguir la retransmissió des del seu camerino on li havien instal•lat una televisió. Després, el recital va continuar...

VENJANÇA A TIRS

Alícia havia de fer un concert en una ciutat de l'estat de Texas. Com que veia que era l'hora de començar i no l’avisaven, va preguntar per què hi havia tant retard. Va resultar que, en el hall d'entrada, una senyora havia disparat al seu marit quan el va sorprendre entrant a la sala de concerts amb la seva amant.

ON ÉS FREDERIC MOMPOU?

Feia relativament poc que havia mort el seu estimat amic i compositor Frederic Mompou. En una de les seves curtes estades a Barcelona, va sortir a comprar pel seu barri. Un jove se li va acostar i li va preguntar: - "Sap on és Frederic Mompou? Ella es va quedar petrificada. Va creure que era una cosa paranormal ... - "Al cel", va contestar. El jove va posar una cara entre la incredulitat i la sorpresa. No entenia la resposta d'aquella senyora. - "Busco el carrer Frederic Mompou que m'han dit que és per aquí a prop", li va aclarir el jove. Alícia es va adonar que havia ficat la pota i que el noi devia de pensar que ella no estava bé del cap. Així i tot, sempre va pensar que, el fet que aquell noi es dirigís precisament a ella, era una cosa divina, no una casualitat.

ÉS VOSTÈ UN MÚSIC “AMATEUR”?

En finalitzar un recital a Los Angeles, els seus amics la van portar a un sopar informal que havia organitzat, en el seu honor, Henry Mancini (compositor de música per a pel•lícules com La pantera rosa). Alícia va observar que en el gran saló hi havia un piano de cua i li va preguntar si era aficionat a la música i si tocava el piano. Ell es va posar a riure i li va contestar, seguint el que ell pensava que era una broma, que era simplement un músic "amateur". Quan els seus amics la portaven de tornada a l'hotel, es van adonar que ella no sabia qui era Henry Mancini fins que li van dir que era el famós compositor de la música de La pantera rosa. Llavors sí que va relacionar qui havia estat el seu amfitrió ... - "Per Déu, quina ficada de pota!" Va dir ella. - "Li he preguntat si tenia afició per la música!”

FOTO DE PRESENTACIÓ PER FAX

El dia que va néixer la seva única néta, Alícia es trobava a Puerto Rico. La família li va donar la notícia a través del fax, i li va enviar una foto del primer pla de la nena acabada de néixer i una nota que posava: "Aquí tens la teva néta Clàudia".

Social